Salimos a la calle para construir lo común: ¡somos el 99%!

Per inflexio
Vam néixer a un món que s’esmicola. Vam néixer i créixer a un món, el dels nostres pares i mares i germans grans, i fins i tot el de les nostres pròpies infàncies, governat per un pacte social ben especial: a nosaltres, les classes treballadores, se’ns garantien certs nivells de seguretat socioeconòmica; a canvi, però, se’ns exigia que renunciéssim a tota pretensió de fer-nos amb el control de la producció. Era, per tant, un pacte que, d’una banda, ens protegia, però que, de l’altra, ens limitava. El capitalisme se civilitzava i, fent-ho, allunyava el fantasma de la transformació social.


En particular, aquest pacte es concretava en una equació senzilla: la seguretat en els ingressos venia donada per la seguretat en l’ocupació. Els mercats laborals oferien, sobretot a la població masculina, llocs de treball estables que garantien la continuïtat dels ingressos familiars. Les centrals sindicals, que representaven una població treballadora marcadament homogènia ubicada en centres de treball clarament identificables, vetllaven perquè això fos així i, fins i tot, perquè les condicions laborals experimentessin certs processos de millora. A més, hi havia tota una colla de mecanismes de benestar –salut, educació, polítiques assistencials de diverses menes– que acabaven de cimentar tota una xarxa de seguretat que, sempre dins del marc d’un ordre social que no es tocava, ens permetia viure sense angoixes excessives.

Avui aquest consens ha estat trencat. De fet, s’està fent miques. I no hem estat nosaltres, precisament, els causants de la seva demolició. Les grans oligarquies econòmiques, unes oligarquies disposades fins i tot a trair els interessos de l’empresariat que aspira a invertir en l’economia productiva, porten anys carregant contra un pacte que, per moltes raons, veuen innecessari i estimen excessivament onerós. Aquest fet, unit a canvis importants en l’estructura productiva de les nostres societats –processos d’innovació estalviadors de mà d’obra, flexibilització de les condicions de treball, formes de divisió internacional del treball que resulten en processos d’abast global de pauperització de les classes treballadores– obliga a replantejar-nos anàlisis i objectius.

En primer lloc, la participació als mercats de treball ja no és garantia de seguretat en els ingressos: com és sabut, el nombre de persones que ratllen –i creuen– el llindar de la pobresa tot i comptar amb un lloc de treball remunerat està creixent vertiginosament. En segon lloc, aquests mateixos mercats de treball s’estan convertint en espais cada dia més excloents: els nivells de l’atur estructural i la volatilitat dels llocs de treball existents, que condueix a una gran majoria social a contínues entrades i sortides dels mercats laborals, impedeix mantenir la vella equació que equiparava participació a l’esfera del treball remunerat a seguretat socioeconòmica. Finalment, l’ofensiva oligàrquica contra l’estructura de drets socials bàsics dels règims de benestar no fa sinó incrementar la precarietat de les nostres vides i, per tant, les dificultats de controlar-les i de fer-les veritablement nostres, construint-les d’acord amb allò que som i volem ser.

El món en què vam néixer i créixer s’esmicola. I això ens planteja una gran pregunta: què ens obliga a acceptar els límits i constrenyiments del vell pacte, el del món dels nostres pares i mares, quan resulta que no som nosaltres, sinó les oligarquies, qui l’ha trencat de forma unilateral? Per què no desbordem els vells i els nous camins que tracten d’imposar-nos i en construïm de nostres? Les classes treballadores comptem amb formes noves, arrelades en lluites concretes d’homes i dones organitzades de maneres ben diverses, de controlar la producció, d’organitzar-nos lliurement per construir les nostres vides. Les nostres, no les seves. Les classes treballadores podem i volem aspirar a garantir incondicionalment el dret a l’existència, un dret a l’existència que sabem que és condició de possibilitat de la llibertat i de l’autodeterminació individual i col•lectiva. Perquè volem accedir al món del treball des de la força i el poder que dóna el viure amb l’existència garantida. Per què aspirar a menys?

Sortim al carrer per afirmar que no aspirem a menys. Sortim al carrer perquè podem i volem democratitzar la vida econòmica i social tota i, així, lluitar per re-apropiar-nos de les nostres vides. Sortim al carrer perquè les nostres vides no estan en venda. Perquè les nostres vides han de ser nostres. Sortim al carrer perquè som el 99%, perquè som la immensa majoria que vol emprendre camins productius i vitals propis i que no està disposada a permetre que quedin bloquejats per la voracitat desposseïdora d’una minoria rendista.

Sortim al carrer per una renda bàsica de ciutadania, universal i incondicional. Perquè sabem que els mercats de treball actuals, precaris i excloents, en cap cas ens garanteixen la seguretat en els ingressos. I sortim al carrer per una renda bàsica universal i incondicional perquè, ben mirat, tampoc voldríem tornar al passat. No volem que treballar sigui posar-nos necessàriament a les ordres dels altres. No volem que treballar sigui convertir-nos en instruments de tercers. Volem el poder de negociació necessari per oposar-nos a allò que els actuals mercats de treball ens ofereixen. Volem el poder de negociació necessari per construir formes de treball basades en el control col•lectiu de l’activitat que duem a terme. Volem el poder de negociació necessari per controlar la producció.

Sortim al carrer per uns serveis públics de qualitat, d’accés també universal i incondicional, que contribueixin a fer-nos autònoms, que ens ajudin a viure al marge de xantatges. Sortim al carrer pel dret a l’habitatge. Perquè sabem que la primera funció de la propietat, també la immobiliària, ha de ser la de garantir les bases materials de les nostres vides. Sortim al carrer per una reforma fiscal que permeti distribuir de forma justa la riquesa que produïm entre tots i totes, i perquè sense recursos públics no hi ha llibertat possible. Sortim al carrer per reclamar el control públic de les institucions financeres: tampoc hi ha llibertat ni democràcia quan l’espai social i econòmic on despleguem les nostres vides es degrada a mans de l’especulació financera. El dret a l’existència exigeix la fi del rendisme.

Sortim al carrer per construir el comú. Som el 99% i ens correspon construir i gaudir un conjunt col•lectiu de recursos que siguin irreductiblement nostres. No volem viure en la despossessió, sinó en el dret a l’existència. Volem contradir la dinàmica expropiadora del món en què vivim i fer-nos amb béns comuns que facilitin la proliferació de formes de vida comunes. Volem imaginar, fer plans. Volem ser nosaltres.

Sortim al carrer i no ho fem sols. Som el 99% i, a més, comptem amb organitzacions socials i polítiques de naturaleses ben diverses que comparteixen una mateixa voluntat de construir unitat a partir de l’actual heterogeneïtat de les classes treballadores. Els treballadors i treballadores més o menys estables; els treballadors i treballadores precàries; els autònoms i autònomes; els aturats i aturades i els exclosos i excloses; aquelles persones que aspiren a emprendre projectes productius propis: tots, el 99%, sabem que ens hi juguem molt i que hi tenim molt a guanyar. Que la força que es deriva del dret a l’existència ens ha de permetre construir un món veritablement nostre, de tots i totes. I que això exigeix mesures concretes encaminades a la dispersió de la riquesa i a un repartiment equilibrat dels recursos i les oportunitats.

Vivim en un món que s’esmicola. I no volem que ens l’esmicolin. Ben mirat, volem esmicolar-lo nosaltres. Perquè tenim alternatives i aspirem a tot: volem el control de les nostres vides.

A través dels següents enllaços, podeu accedir a dos vídeos de la iniciativa Vagadel99%, a la qual s’ha adherit Inflexió:

Comentaris

Etiquetes

antifa antiglobalització apoteosi nècia assemblea Associació autogestió avaluació Badia barri Ca n'Oriac capacitats diferents Centres socials ciberanimació ciutat ciutats en transició col·lapse competència ecosocial comunal comunicació comunicació 2.0 comunitat Consell Escolar consum responsable Cooperativisme creació cultural crisi Cultura de carrer cultura democràtica cultura lliure cultura organitzativa cures decreixement democràcia democràcia cultural desenvolupament comunitari desigualtat desobediència diversitat funcional Documental ecofeminisme educació integral educació no formal educació popular edupunk empatia radical Empoderament equipaments socioculturals escoles feministes espai públic esport estat del benestar ètica hacker feminisme fp gènere gestió ciutadana gestió cultural gestió de conflictes globalització graffiti grup d'acció grups de consum horitzontalitat inèdit viable innovació democràtica intel·ligència col·lectiva interelacions Intervenció social lalluitaeduca libros lideratge llenguatge inclusiu lleure educatiu lleure sociocultural llibres lluita de classes masculinitats mediació comunitària Micromasclismes microvídeo mobilitzacions municipalisme okupa organització PAH participació pedagogía crítica pedagogia llibertària pedagogías invisibles perspectiva de gènere planificació poder poesia política projecte professional quadern de bitàcola reclaim the streets refugiades repressió sabadell servei públic sindicalisme Sobirania alimentària Sociologia solarpunk sostenibilitat suport mutu teatre de l'oprimit terapia antishock transformació treball per projectes violència masclista
Mostra'n més