Acció social i acció política: diferències entre l’organització política i moviment social

Per Omar Rodríguez | revolta global

En Els Miserables, la monumental novel·la històrica de Víctor Hugo, un individu octogenari que va tenir un paper important a la Revolució francesa de 1789 proclamava, abans d’expirar, la següent màxima: “Hem demolit l’antic règim en els fets: no hem pogut suprimir-ho completament en les idees. No n’hi ha prou amb destruir els abusos; és menester modificar els costums”. Per superar aquest buit cultural de la societat actual i sobreposar-se al mateix, esquinçar les hegemonies culturals, alterar, com comentava el personatge que utilitza el dramaturg francès, els costums i la superioritat ideològica i canviar la orientació i la direcció del poder polític, serà necessària una enorme palanca d’acer capaç d’invertir el rumb dels esdeveniments i l’abisme cap al qual ens dirigim.

L’ordre del capital travessa una de les pitjors conjuntures de la seva historia. La recessió econòmica, la fallida del sistema financer, el deute privat contret per l’Estat, les arremeses contra la dona, les ofensives contra les i els treballadors i la fractura ecològica condueixen al capitalisme, al patriarcat i al planeta cap a una crisi sistèmica sense precedents i a la humanitat cap a un tràngol històric imprevisible replet de bretxes i esquerdes aprofitables. En aquesta inestable situació, determinada pels atacs constants i deliberats que les elits polítiques i econòmiques practiquen contra les classes populars i per l’eclosió de diversos fronts i focus de combat, els moviments socials han adquirit un important paper i una gran visibilitat. Si el moviment antiglobalització i, posteriorment, el moviment contra la Guerra d’Irak, van superar el buit i el desconcert ideològic, l’apatia cultural i la desmobilització social que es van assentar a la societat des dels anys 80, les plataformes d’afectats per les hipoteques, els sectors de la població que articulen protestes contra les privatitzacions i les retallades en educació i sanitat, el moviment estudiantil dels dos últims cursos, així com el 15M, han sobrepassat la indiferència, l’abatiment i la desmobilització ciutadana que van caracteritzar els inicis d’aquesta crisi sistèmica.

La intensificació de les contradiccions del capitalisme, la creixent desigualtat social que afavoreix als que posseeixen el poder i els impopulars ajustos estructurals promoguts pels governs actuals han originat un nou cicle internacional de protestes que es prolongarà en el temps. I en aquest període de mobilitzacions, en el qual comença a plantejar-se tímidament la qüestió del poder, els moviments socials assumeixen un rol significatiu en les lluites específiques que despleguen. No obstant això, les experiències històriques demostren que els objectius i els propòsits dels fronts i els esclats socials s’esgoten al ser incapaços d’articular una resposta política anticapitalista amplia capaç de demolir les institucions de les classes dominants. En aquest sentit, mentre els de dalt, les elits polítiques i econòmiques, gaudeixin i conservin el control sobre el seu Estat i sobre els seus organismes, qualsevol crisi o situació històrica determinada contraria als mateixos podrà ser estabilitzada i reconduïda cap als seus interessos.

Si bé les circumstàncies actuals exigeixen projectar i enfortir la dimensió política de qualsevol moviment social, imprescindibles per iniciar un procés de canvi social, serà prioritari adoptar fonaments polítics estratègics per tal de configurar una ruptura amb els poders establerts. Malgrat les similituds que poden donar-se entre ambdós, l’organització política i el moviment social actuen en dos fronts de combat diferents que han d’entrellaçar-se i retroalimentar-se per conformar una alternativa anticapitalista eficaç superi els actuals òrgans de poder. Comprendre les diferències que existeixen entre la primera i el segon serà essencial, com menys indispensable, per preveure i anticipar-se a les explosions i els esdeveniments que s’aproximen.

El front social: les seves característiques i la seva imprescindible construcció

En la lluita de les majories dominades per transformar la societat és indispensable consolidar i potenciar la dinàmica política de tots aquells espais i processos socials que sorgeixen en moments puntuals de la història. Motivats per les contradiccions pròpies del capitalisme, que restringeixen i destrueixen cada cop més els límits del sistema en els quals les classes populars es mouen i subsisteixen, els moviments socials irrompen en la vida quotidiana per solucionar i rebutjar certes opressions i malestars específics. Sense anar més lluny, els espais que reivindiquen una educació pública i de qualitat, les plataformes d’afectats per les hipoteques, la recent campanya desencadenada contra la construcció de l’Eurovegas, que causaria greus impactes ambientals, o les assembles dels diversos pobles i barris que emergeixen després de l’impuls del 15M son alguns exemples de resistències socials actuals que parteixen d’objectius concrets i combaten problemàtiques determinades.

Encara que, i lligat amb l’anterior paràgraf, els moviments socials desenvolupen les seves activitats sobre la base d’una sèrie de propòsits i finalitats a curt i llarg termini, el seu funcionament, les seves dinàmiques i les accions que realitzen depenen sempre dels seus temps i de la situació particular en la que es troben. En aquest sentit, un moviment social té sempre les seves reculades i propulsions, les seves regressions i projeccions. Comprendre i interpretar cada un d’aquests moments i adaptar-se a les circumstàncies dels mateixos serà fonamental no només per construir espais i nuclis dotats d’una intensa dimensió política, sinó també per constituir un ampli front de combat. No obstant això, i precisament per les seves inestabilitats i pels seus peculiars cicles de vida, alguns moviments desapareixen pel seu propi pes. Entreveure les funcions que han de complir i les possibilitats de pressió que obre cada un d’ells, divisar les seves respectives oscil·lacions, actuar en els mateixos i retirar-se quan sigui necessari serà fonamental per establir prioritats i per traçar un potent front social.

Aquest últim no solament serà un poderós punt de pressió, sinó també una potent eina que haurà de ser utilitzada per polititzar una societat desgastada, individualitzada i enfonsada en un enorme i perillós buit cultural. No obstant això, un focus social desproveït d’una dimensió política efectiva serà incapaç d’iniciar una transformació de la societat: mentre la naturalesa del poder i les institucions del mateix continuïn a les mateixes mans, en la mateixa classe, promoure un cavi social serà una simple idea, una mera il·lusió. D’aquí la importància de l’organització política; d’aquí la necessitat d’articular-se políticament i de posseir una estratègia i un projecte de societat; d’aquí la urgent tasca de conformar pols polítics anticapitalistes on les condiciones ho permetin i d’aquí la indispensable relació que ha d’establir-se entre l’acció social i l’acció política. No existirà ni moviment, ni front anticapitalista ni aixecament capaç de promoure una ruptura amb els òrgans de poder actuals, imprescindible per construir un altre món possible, sense que l’organització política contribueixi a enfortir i construir el focus social i sense que aquest últim s’insereixi en la lluita política. El moviment social ha de tenir un paper actiu en l’acció política i l’organització anticapitalista combativa ha de participar i conformar aquest últim des del plànol social.

Organització política i estratègia. La importància d’articular-se políticament

Tot esperit revolucionari neix de les idees, de les cruels històries i de les experiències que els llibres conserven, de principis propis i naturals i dels malestars i les inquietuds motivades per les desigualtats i les injustícies socials. No obstant això, una revolucionaria vertadera és aquella que trasllada les seves idees i els seus principis de la teoria a la pràctica, de les suposicions a l’acció política. De la mateixa forma, una organització política revolucionària autèntica és aquella que analitza les circumstàncies polítiques del moment i desenvolupa un programa i una estratègia per passar del terreny de les idees al camp de les activitats. En aquest sentit, la principal diferència entre aquesta última i un moviment social és que mentre el segon parteix de lluites específiques i reivindicacions concretes, la primera posseeix un projecte de societat i adopta una estratègia política determinada per aconseguir tal propòsit. Així, seran el seu programa i els seus fonaments tàctics elaborats per aplicar-ho el que defineixin els engranatges i la maquinaria de l’organització política. En última instància, les seves formes de lluita i les seves accions, les seves activitats i les seves tasques específiques es realitzaran sobre la base de les seves intencions i objectius finals: transformar la societat, suprimir el sistema patriarcal i les opressions de tot tipus i emancipar a les majories dominades i explotades. Una organització política revolucionària haurà d’analitzar la situació política del moment, comprenent així el nivell de consciència i politització de tots els sectors de la societat, les diverses dinàmiques socials i processos polítics que es despleguen i els punts d’inflexió i radicalització política, i desenvolupar una pràctica política eficaç. En aquest sentit, una organització incapaç d’adaptar les seves hipòtesis i les seves estratègies de combat a la conjuntura que l’envolta s’encaminarà sempre cap al seu fracàs i la seva pròpia desaparició. El seu paper en el procés de canvi social, a més de desafortunat, serà contraproduent per a totes aquelles lluites i fronts oberts, per iniciar un procés de transformació i per realitzar la tan necessària conquesta de les estructures del poder.

En relació amb aquesta última idea, les classes populars requereixen i necessiten el poder polític per anular a les capes i a les elits que controlen totes les esferes de la societat. L’Estat i les seves institucions, els màxims òrgans de l’autoritat política, no han existit sempre, ni continuaran existint. Si bé la societat es troba dividida en una majoria dominada, però indispensable per el funcionament de la mateixa, i una minoria opressora, que no pot sobreviure sense la primera, aquesta última utilitza precisament els mecanismes de la dominació política per prolongar la seva superioritat i protegir els seus privilegis. L’Estat i els seus òrgans no son més que els instruments empleats per la segona per controlar a la primera. Conquerir el poder polític i l’esfera política, aquest lloc en el qual es concentren totes les contradiccions de la societat, serà el fonament i la sustentació de qualsevol procés de transformació. Per donar passos ferms i decisius en aquesta direcció, i més enllà de la urgent construcció d’un front social necessari però incapaç per si sol de derrocar les estructures del poder, organitzar-se políticament i desenvolupar una estratègia política efectiva és una prioritat bàsica d’enorme importància.

En Els Miserables, la monumental novel·la històrica de Víctor Hugo, un individu octogenari que va tenir un paper important a la Revolució francesa de 1789 proclamava, abans d’expirar, la següent màxima: “Hem demolit l’antic règim en els fets: no hem pogut suprimir-ho completament en les idees. No n’hi ha prou amb destruir els abusos; és menester modificar els costums”. Per superar aquest buit cultural de la societat actual i sobreposar-se al mateix, esquinçar les hegemonies culturals, alterar, com comentava el personatge que utilitza el dramaturg francès, els costums i la superioritat ideològica i canviar la orientació i la direcció del poder polític, serà necessària una enorme palanca d’acer capaç d’invertir el rumb dels esdeveniments i l’abisme cap al qual ens dirigim. Els moviments socials i l’organització política, fronts de combat diferents i peces claus per polititzar una societat despolititzada, per culturalitzar una societat desculturalitzada, seran els components essencials per fabricar aquesta palanca i per construir una alternativa anticapitalista, una societat emancipada, un altre món possible.