Cooperatives obreres i barris: l’experiència pràctica de l’autogestió proletària

*Fragment del llibre: Dalmau, M.; Miró, I. Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). Barcelona: La Ciutat Invisible, 2010. Algunes notes han estat  simplificades. 

Per Marc Dalmau i Ivan Miró

«La cooperativa pot ser pel poble una escola d’educació social i administrativa, com ho sigué per la burgesia de la Edat Mitjana  la fundació dels Municipis. Acción Cooperatista, 1925»

Al mateix temps que la industrialització transformava els antics pobles del pla de Barcelona, transmutant les velles estructures rurals i socials en els nous barris obrers de la ciutat, proliferaren per la geografia urbana perifèrica tota mena d’associacions obreres. Els ateneus, les escoles racionalistes, els locals sindicals o les cooperatives constituïren espais de trobada imprescindibles per al desenvolupament d’una sociabilitat alternativa proletària. Aquells espais físics materialitzaren l’organització obrera, la tornaren cos i vida quotidiana.

Les cooperatives, la majoria de consum, però també de producció, s’estengueren per tots els barris obrers de la ciutat, com a experiències mancomunades d’autodefensa i suport mutu entre el proletariat, de cara a pal·liar les mancances i carències – de supervivència, econòmiques, socials, educatives, culturals- que imposava el nou règim de producció industrial. El combat sempre fou desigual i els de baix l’enfrontaren amb l’única arma al seu abast, l’autorganització i la força solidària de la col·lectivitat. Les cooperatives de consum sorgiren del propi anhel de garantir l’accés als aliments i als béns de primera necessitat, per part d’una població que amb prou feines generava els ingressos per sobreviure. El mecanisme era ben senzill, mancomunar els esforços tant econòmics com de força de treball, per adquirir productes de qualitat a un preu més baix. L’experiència importada directament d’altres països, amb una industrialització més primerenca (sobretot Anglaterra i França), es basava en generar un fons comú, a partir del sobrant que restava de la suma de les aportacions individuals, després d’haver adquirit els productes a l’engròs. Aquesta diferència, anomenada excés de percepció, anava destinada a un fons comú irrepartible, el creixement del qual garantia l’enfortiment i progressió del projecte: adquisició de locals, de més productes a millor preu, subsidis, mutualitats, i fins i tot, de tota mena de serveis culturals, educatius, d’habitatge. Les cooperatives de producció compartien les mateixes premisses i objectius que les de consum, en el sentit de pal·liar carències d’una forma col·lectiva, però es caracteritzaven per la unió de la força de treball, enlloc de la posada en comú de la capacitat de consum. En aquest sentit es presentaven com una alternativa que garantia l’autonomia i autogestió dels treballadors en el desenvolupament de la seva activitat productiva. Era la solidaritat posada a treballar, sense patrons ni locauts, sense pactes de fam ni plusvàlues, sense explotació ni jerarquies.

Així, doncs, les cooperatives foren, sobretot, experiències d’autogestió proletària que assajaren l’emancipació de classe, en una vida futura sense capitalisme, enmig d’un context de lluita social virulenta. Un combat entre els que no tenien res i els que ho tenien tot, entre els dominats i els dominants, entre la burgesia i el proletariat. Però també foren un combat entre els diferents usos de l’espai, diferents concepcions del territori. L’autogestió proletària del barri, com a lloc de vida i relació, com a receptacle de l’ajuda mútua i el vincle social; contra l’urbanisme capitalista que ordena, delimita, controla i mercantilitza.

Pels cas que ens ocupa, els barris no poden ser tractats com una realitat aïllada, com a variable independent, sinó que s’emmarca en una realitat més complexa que és la ciutat, en el nostre cas, Barcelona. La metròpolis barcelonina actual és una ciutat inventada a partir d’una sèrie de pugnes produïdes històricament que han col·lisionat en diferents fronts fins arribar al resultat que coneixem. L’èmfasi en el caràcter inventat de la metròpolis no vol assenyalar el caràcter fictici de la seva naturalesa, sinó el seu enquadrament en un procés de formació històric-espacial complex, determinat amb unes terminacions i concrecions ben reals. I que seguirà actualitzant-se, amb major o menor intensitat, en tant que hi hagi una desigualtat inherent envers l’accés als recursos entre diferents sectors de població.

La ciutat, seguint a autors com Lefebvre, Castells, Harvey o Lòpez (1), és l’escenari físic on es fan visibles espacialment aquestes desigualtats i les seves conseqüències, l’antagonisme de classe entre els dominants i els subalterns. Des d’aquesta interpretació, la construcció de les metròpolis capitalistes no es pot concebre com un procés aleatori fruit de la casualitat, sinó com el resultat d’una lluita per l’apropiació de l’espai, derivada de la voluntat de les classes directores d’adequar funcionalment l’àmbit econòmic i espacial en vistes a l’extracció de plusvàlua. El procés de producció de la ciutat resulta un camp especialment vàlid per observar els processos d’assignació desigual del producte social. La configuració i la producció de l’espai capitalista cal interpretar-la doncs, com un mirall on s’inscriu la submissió de classe resultant de l’estructura productiva imperant. Per a que es produeixi aquesta submissió, òbviament, es necessiten instruments que reprodueixin i mantinguin un determinat ordre social. Del dispositiu per excel·lència que utilitzen les classes dominants per garantir aquest ordre en l’aspecte espacial en direm urbanisme. (2) L’urbanisme és un dispositiu de domesticació de l’espai que s’encarrega de la planificació, delimitació, zonificació i construcció de la ciutat, és a dir, de dissenyar el camp de possibilitats de producció de l’entorn construït.

És aquesta posició de domini la que clarifica la noció d’espai concebut, el tipus d’espai dels polítics, planificadors i dels urbanistes. Des d’aquesta perspectiva, però, sovint s’oblida de que als carrers de les ciutats habitem persones. Els vianants ens apropiem de l’espai que travessem, i quan l’utilitzem, d’alguna manera, tenim la capacitat de recrear-lo, transformant-lo a cops d’usos imprevistos i no adequats segons la funcionalitat del plànol, i és aquí on emergeix la categoria d’espai viscut o espai practicat. (3)

Així, doncs, veiem que l’antagonisme de classe del que parlàvem, no tant sols es fa visible en els grans moments d’enfrontaments socials espectaculars (vagues, motins, revoltes i insurreccions) sinó, sobretot, en el dia a dia de cada barri de cada ciutat, quan els usuaris de l’espai públic usufructuen l’espai concebut segons la seva disposició. L’urbanisme doncs parteix d’una posició estratègica des d’on pot dictar les lleis i normes que regularan el funcionament de la ciutat. Mentre els veïns-usuaris, hauran de partir d’un marc fixat i establert, jugant sempre a camp contrari, des del qual, tàcticament, subvertir-lo o bé, reproduir-lo.

Un exemple il·lustratiu de l’ús tàctic de l’espai urbà, el trobem durant els primers mesos de larevolució de 1936. Un cop aturat el cop feixista, la ciutat es redissenya i es reconfigura, mutant la funcionalitat dels principals edificis de la burgesia, en el que alguns han anomenat urbanisme revolucionari. El Liceu, l’opera de la burgesia per excel·lència, es converteix en el Teatre del Poble Català. L’hotel Ritz en un menjador popular, l’edifici de la patronal, la Casa Cambó, es converteix en la seu de la CNT-FAI. També s’ocupa el Banc d’Espanya, la Telefónica i l’Hotel Colón, aquest darrer reocupat, per cert, dies abans de la vaga general d’octubre del 2010.

Com afirmava Manuel Vázquez Montalbán no hi ha una sola Barcelona, sinó vàries, segons el subjecte social que les utilitza. Per tant, al costat o enfront el somni burgès de la Gran Barcelona s’ha aixecat una altra ciutat, amb altres ritmes i maneres de fer, que podríem anomenar la metròpoli proletària o la ciutat popular. (4) És precisament d’aquesta altra Barcelona, la ciutat proletària i els seus barris que va néixer a l’ombra de les grans fàbriques i el procés d’industrialització, de la que volem parlar.

Cap a una definició de barri

«La porció de ciutat en la que un es desplaça fàcilment a peu, o per dir-ho d’una forma banal, la part de ciutat a la que un no s’ha de desplaçar, doncs, perquè precisament ja es troba allà»

Georges Perec

L’encavalcament entre temps i espai ha generat allò que antropològicament s’entén com a lloc. Els llocs presenten un conjunt de possibilitats, de prescripcions i de prohibicions, amb tres característiques bàsiques, són: identificadors, relacionals i històrics. (5) És a dir, a través de l’existència de llocs, desenvolupem un sentit de pertinença que ens permet identificar-nos amb un cert paisatge i amb unes formes de vida particulars que considerem com a pròpies, i per tant, apropiades.

Els barris, aleshores, es podrien interpretar com els llocs per excel·lència, que operen com a marc de referència i d’agregació social fonamental dels habitants, el sumatori dels quals formarien la metròpolis. Els barris són els llocs que parteixen l’espai-temps metropolità, dividint la ciutat en tant que unitat relativament uniforme, però a la vegada, construint representacions d’homogeneïtat i d’autonomia, amb la fabricació d’una simbologia pròpia.

La nostra aposta per fer una lectura de la ciutat per barris és, en primer lloc, un compromís amb el trencament d’aquesta idea d’homogeneïtat de la ciutat, presentada com un tot uniforme, on qualsevol espai de la mateixa és llegible des de la mateixa lògica i per tant, equivalent. El barri opera com a unitat intermèdia entre la casa particular i la ciutat en general, o millor, entre l’espai privat i l’espai públic de la mateixa. Això és, es conforma com una entitat de mediació entre allò reconegut i desconegut, com el llindar d’una porta que separa dos espais de naturalesa antagònica. Es la idea de proximitat reproduïda i actualitzada per les repeticions aleatòries de la rutina quotidiana, caracteritzada per la intensitat del vincle que ens uneix a les persones amb les que compartim un lloc determinat.

El barri és una porció de l’espai social, és a dir, un fragment delimitat d’espai que és apropiat a través de l’experiència dels seus residents. Aquesta apropiació la duen a terme persones que tenen en comú el lloc de residència i el procés de construcció constant d’aquest espai, concretat en unes pràctiques i relacions socials, generalment de caràcter recíproc, que atorguen coherència al barri com a tal. És una convenció col·lectiva tàcita, no escrita, però llegible per tothom a través dels codis de llenguatge i del comportament, on qualsevol transgressió a la norma genera un joc d’exclusió social enfront dels que són excèntrics i no comparteixen aquells codis. (6) Així, el barri precedeix el seus habitants, però aquests al seu torn, el creen cada dia amb les pràctiques que el recorren. El veí seria aquell que no és ni íntim ni anònim, sinó simplement social.

El barri com a lloc de vertebració: la comunitat política

El concepte de barri implica anar un punt més enllà que el de la simple generació d’un espai compartit, que és transforma en lloc, per la força de l’experiència compartida. El barri també pot esdevenir una forma d’articular políticament la ciutat. A partir de l’ús a què el sotmeten els seus habitants, i les formes i la intensitat del vincle social, el barri pot esdevenir un tros de ciutat que generi una subjectivitat que produeixi altres maneres d’apropiació que les instituïdes per la geografia del capital. Si les relacions entre veïns poden densificar-se i coagular-se d’alguna manera és compartint un lloc propi des d’on poder articular estratègies que permetin produir i gestionar allò comú, des d’un nou ordre polític autònom, que permeti l’obertura de rimaies i intersticis a la malla de poder de la ciutat disciplinària.

Així, doncs, el barri és un lloc on certes relacions, potencialment, es poden constituir en xarxes, més o menys denses, des d’on impulsar processos d’autorganització, més o menys estables, que apostin per vindicar certes formes de vida, que articulant contrapoders col·lectius  es defensin de les agressions de la geografia del capital. (7) Però aquesta pretensió s’ha d’entendre com a projecte, i moltes vegades, amb connotacions utòpiques o millor, tal i com deia Foucault, heterotòpiques.(8) Però, el barri no apareix simplement quan existeix una comunitat prèvia, sinó precisament quan es camina cap a la construcció d’aquesta comunitat com a projecte comú. Així doncs, corroborem que el barri és una empresa potencialment política: «el barri emergeix com una categoria política que implica una politització de l’experiència, de la vida quotidiana, degut a què la vida s’entén en relació a l’espai mercaderia» (9)

En el període que ocupa l’abast d’aquest llibre, (Les cooperatives obreres de Sants) el sentit de barri com a comunitat política encara se’ns apareix amb més força i amb una correlació major, atès que el caràcter segregat de la primera perifèria industrial intensificava els processos de politització comunitària a partir de l’assumpció i l’autoconsciència d’una explotació homogènia de grans parts de població. Per tot el territori es constituïren barriades senceres de comunitats obreres i populars amb fortes normes de reciprocitat que teixien xarxes locals de recursos mutus. Amb la qual cosa la història del proletariat barceloní ens apareix com un mirador adequat per anotar la transcendència que adquireixen les relacions de base territorial en els medis obrers.

A més a més, cal tenir en compte que en el termini que abasta pràcticament tot el període de la Restauració, el sistema de partits vinculat a aquest règim (l’alternança liberal-conservadora), així com les habituals il·legalitzacions sindicals promogudes per les dictadures de Primo de Rivera o Berenguer, van promoure un tancament ferotge de la participació política dels i les obreres. No és d’estranyar, per tant, que la participació social obrera es canalitzés a través dels barris i, com demostren casos concrets de la història del moviment obrer santsenc, a partir de les cooperatives de consum.

El barri com a espai cooperatiu

Les cooperatives, com per altra banda qualsevol institució social, es caracteritzen per ser organismes territorialitzats. Això és, mai es poden presentar ni entendre sense relacionar-les invariablement amb l’entorn que les ha vist néixer i desenvolupar-se. Les condicions socials dels barris i pobles on s’estengueren actuaren com una mena de catalitzador necessari i imprescindible per al seu sorgiment. Així, doncs, tant sols des d’un punt de vista merament quantitatiu podem observar com foren el grau i el tipus d’industrialització de determinats territoris els que crearen les condicions precises per a la difusió de pràctiques socials com el cooperativisme. D’aquesta manera, les cooperatives s’estengueren sobretot en aquells pobles i barris on la industrialització no tant sols era present, sinó que vertebrava la pròpia naturalesa de la comunitat en qüestió. (10)

El procés d’industrialització dels pobles del pla de Barcelona marca el moment inaugural de la conversió dels antics pobles i municipis en els diferents barris de la ciutat i per tant, de la formació de la primera perifèria barcelonina. Aquesta industrialització inventà nous acarreraments al voltant de les grans fàbriques. I no tant sols suscità el sorgiment dels nous barris, sinó que conformà, a través de la proletarització de grans masses de persones, una nova classe social que venia a substituir a la menestralia que habitava els antics pobles. Les noves condicions de vida canviarien també la repartició i l’economia del temps de les famílies. Al disminuir progressivament la importància de l’ofici i la identificació de tipus gremial i la conseqüent pauperització de les condicions de treball del règim fabril, augmentava la dependència de les mateixes respecte a l’entrada d’un salari. Aquest procés, que marcaria el pas d’una societat basada en l’agricultura a una altra basada en el desenvolupament industrial, provocaria també la pèrdua progressiva de certaautonomia alimentària de les famílies proletaritzades. És per això, que les crisis cícliques que sotmetien la població a períodes més o menys prolongats de fam i de misèria, es fessin sentir encara amb més virulència en l’àmbit urbà industrialitzat que al camp.

En aquestes condicions no és difícil entendre que la creació de cooperatives de consum, basada en la mancomunió d’esforços per comprar col·lectivament productes a un preu més baix del que oferia el mercat, fos en primer terme una institució obrera cabdal per garantir l’aprovisionament de moltes famílies d’aquestes barriades perifèriques. Cal tenir present, a més, que l’aprovisionament constitueix una esfera d’acció importantíssima també per la formació de l’àmbit comunitari. (11) La intensitat de l’ambient i de la vida d’un barri moltes vegades depèn de les persones que realitzen les labors d’aprovisionament quotidià. Aquesta feina, que ha recaigut sobretot en les dones, constitueix marcs adequats per al desplegament d’interaccions entre el veïnat. D’aquí la importància dels mercats i botigues com a institucions d’agregació de primer ordre, i també evidentment la de les cooperatives als barris, ja que atendre aquestes relacions d’aprovisionament constitueix l’element fundacional i la seva raó de ser.

Les cooperatives es configuraven com a equipaments públics no estatals, autogestionats, dirigits a un consum autorganitzat de les necessitats locals. I com a tals també constituïen punts de trobada essencials per l’intercanvi d’impressions i per la coproducció d’una subjectivitat comuna que afavoria la solidificació de cert esperit comunitari del barri.

Aquests llocs de trobada, es veien encara més reforçats, des del mateix moment que la cooperativa transcendia la seva naturalesa de pura institució d’aprovisionament i operava també com a bar-casino-ateneu on organitzar tant tertúlies espontànies com conferències més treballades, o en celebrar tot tipus d’actes culturals com obres de teatre, concerts de música o seminaris de formació de tot tipus.

Les cooperatives doncs contribuïren a la formació d’espais propis de sociabilitat per la classe proletària, que al mateix temps constituïen punts de la malla solidària que unia, ni que fos de manera precària, les diferents parts i veïnats d’un mateix barri. En aquest sentit, permetien trencar la individualització, l’anomia i la separació com a tendències creixents dins de la nova vida urbana, recuperant cert esperit de la comunió dels antics pobles i establint marcs de confiança col·lectius en les naixents barriades. Ara bé, les cooperatives també van viure i afrontar l’ofensiva de l’urbanisme, tal com reflecteix aquesta lúcida reflexió de Joan Rovira i Marqués, de l’any 1929:

«Tal como están estructuradas las cooperativas de Barcelona, es comprensible que ellas no se desarrollen. (…) Su estructuración no es propia para una ciudad en que el medio ambiente, todo él nerviosidad, aceleramiento y actividad múltiple, hace que la gente no tenga tiempo de estabilizarse en el aspecto cooperativista actual (…) El hombre de la ciudad necesita facilidades al alcance de la mano (…) Además, la ciudad se va ensanchando, se forman barrios nuevos que distan kilómetros de donde nosotros tenemos nuestros locales, lo cual demuestra bien a la claras que aquellos ciudadanos que vivan en sitios apartados de nuestros centros actuales, con las costumbres y necesidades modernas, nunca serán socios de nuestras cooperativas, ni seguramente les pasará por la mente el formar una pequeña (…) Desengañémonos; la estructuración actual de nuestra cooperación no es propia para una ciudad como es la en que vivimos; es propia, sí, para los pueblos, porque en ellos la cooperación tiene la misión de abarcar el conjunto social del pueblo…» (12).

En tot cas, la cooperativa obrera va ser el cor viu i bategant de la sociabilitat quotidiana d’una classe. Allí es discutia de política, es cantava, s’organitzaven vagues, es pescaven nous militants, es flirtejava i, de vegades, també es consumia. Així ens ho explica Felipe Aláiz, potser una de les «millors plumes» del moviment llibertari que visqué un temps al barri de la Bordeta i freqüentà alguna de les cooperatives santsenques:

«La cooperativa tiene para muchos de nosotros una fuerte simpatía, un recuerdo vivo y sentimental. En las cooperativas barcelonesas hemos pasado horas febriles en épocas represivas. Allí hemos discutido incansablemente todas las cuestiones candentes de la lucha, todos los problemas grandes y chicos. En las cooperativas hallamos siempre, sobre todo los sábados por la noche, aquellos coros entusiastas de las viriles notas de Clavé. Allí estaban los inconformistas, allí se celebraban las salidas de la cárcel; allí se citaba al amigo; allí funcionaba una espontánea bolsa del trabajo; de allí partian los excursionistas a la montaña; allí se iniciaba la organización de huelgas; allí se leía, se hablaba de idismo, de malthusianismo, de internacionalismo, de naturismo. Las cuestiones de la familia quedaban aplazadas en la Cooperativa porque la Cooperativa era algo así como la escapatoria del reducido cichitril casero, su derivativo para las cuestiones públicas. Pero sobre todo, la Cooperativa era lo que podríamos llamar un cazadero de simpatizantes para la idea. El simpatizante es a veces un amigo preventivo y aún entusiasta mientras no se oye ningún trueno gordo. Pero a veces es un idealista que se desconoce a si mismo. Y el idealista en potencia parecía esperar que se abriera la Cooperativa para avanzar por su escala de simpatizante. En el trabajo no había simpatizantes del trabajo, sino trabajadores, en el sindicato lo mismo como en los Ateneos y en la cárcel. (…) La cooperativa era otra cosa. Allí no estábamos solos. Acudían los gruñones del barrio; los no convencidos; los timoratos; las novias dudosas de amoríos dudosos con sus cuñados y sobrinos; los pequeños funcionarios; el vigilante, que había sido lerrouxista; unos cuantos federales de toda la vida; deportistas neutrales y algún catalanista sentimental que hacía poesias pero hacía mucho mejor el lazo de la corbata. Allí llegaba la chiquilleria con ganas de jugar a “lladres i serenos”. Allí acudian dependientes de farmacia; viejos que ya no podían trabajar; vendedoras ambulantes de plátanos; murcianos recién llegados; actores de afición; entusiastas del cine (…) Nos parecia la Cooperativa un plantel de simpatizantes. Les hablabamos con crudeza cuando veíamos el caso fácil y con amabilidad en las peores ocasiones. La táctica no era muy inteligente que digamos y la cosecha escasa. (…) Entonces apelábamos a recursos heroicos como regalar folletos de propaganda, repartir pitillos a los no fumadores pero que sabíamos agradecidos, acompañar a los neófitos hasta su casa pagándoles el tranvía, guardar sellos para atraernos a los filatélicos y costear alguna sesión de cine».(13)

…

*Fragment del llibre: Dalmau, M.; Miró, I. Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). Barcelona: La Ciutat Invisible, 2010. Algunes notes han estat  simplificades. Versió completa a http://laciutatinvisible.coop/la-ciutat-invisible-edicions/cooperativesobreres/

–

Notes:

(1) Lefebvre, H. La production de l’espace. París: Anthopos, 2000; Castells, M. La cuestión urbana, Madrid: Siglo XXI, 1979; Lòpez Sánchez, P. Un verano con mil julios. Barcelona: de la reforma interior a la Revolución de julio de 1909. Madrid: Siglo XXI, 1993; Harvey, D. Urbanismo y desigualdad social, Madrid: Siglo XXI, 2007.

(2) Kotanyi, A; Vaneigem, R. “Programa elemental de la oficina de urbanismo unitario” a VVAA La creación abierta y sus enemigos: textos sobre arte y urbanismo. Madrid: La Piqueta, 1977

(3) De Certeau, M. La invención de lo cotidiano. Artes de Hacer I. México DF: Universidad Iberoamericana, 2000.

(4) Oyón, J.L. La quiebra de la ciudad popular. Barcelona, Ediciones del Serbal, 2008; Ealham, C. La lucha por Barcelona  Clase, cultura y conflicto. 1898-1937. Alianza: Madrid, 2005.

(5) Augé, M. Los no lugares: Espacios de anonimato. Barcelona: Gedisa, 2004.

(6) Mayol, P. “El barrio” a De Certeau, M. La invención de lo cotidiano II. Habitar, cocinar. México DF: Universidad Iberoamericana, 2000.

(7) “No és qüestió d’ocupar, sinó de ser territori. Cada pràctica fa existir un territori (…). L’autoorganització local, al sobreposar la seva pròpia geografia sobre la cartografia estatal, l’emmaranya, l’anul·la; produeix la seva secessió” Comité Invisible, La insurrección que viene. Barcelona: Melusina: 2009.

(8) Foucault, M. The other spaces. Heterotopias, 1967.

(9) Franquesa, J. Sa Calatrava mon amour: Etnografia d’un barri atrapat en la geografia el capital.Palma de Mallorca: Documenta Balear, 2010.

(10) Pel que fa als barris de Barcelona: Barceloneta, Sant Martí, Gràcia i Sants, foren sempre les zones on el cooperativisme aparegué de forma més primerenca i on el desplegament del qual es va produir amb més força. A la resta de Catalunya, sobretot les localitats caracteritzades per un procés d’industrialització local arrelat, com per exemple: Palamós, Palafrugell, Vic, Mataró, Sabadell, Igualada, Tarragona, Reus, etc, es desenvoluparen cooperatives de consum.

(11) “L’organització de l’espai constitutiu del barri es troba, doncs, en estreta relació amb els seus `habits de consum; equipaments i consum són condicions d’existènci d’un barri”. Ledrut, R.Sociologia Urbana. Madrid: IEAL, 1971.

(12) Rovira, J. “Extensión cooperatista”, Acción Cooperatista, 1 de novembre de 1929, núm. 339.

(13) Alaiz, F. Sentido actual de la cooperativa: Hacia una Federación de Autonomias Ibéricas. Bordeaux: Tierra y Libertad, 1947. (F.A.I. Cuaderno nº1)