Crec que aquesta és la principal urgència i primera contribució que els homes podem fer cap a la lluita feminista: Reconèixer els nostres privilegis i treballar per renunciar-hi. Cal, per tant, una tasca de revisió i autocrítica de les nostres actituds en diferents àmbits: en l’àmbit social, en l’àmbit personal… Aquesta tasca és constant i mai no acaba, es tracta de posar-nos, nosaltres també, les famoses “ulleres liles” de les feministes i analitzar-nos a nosaltres mateixos des del prisma de gènere.
Joaquim Ruiz Vázquez a XarxaPanedès
Ens trobem en un moment d’auge de les lluites feministes. Multitud de grups feministes estan sorgint als nostres a barris, pobles i comarques. A Vilanova i la Geltrú hem pogut aplaudir recentment el sorgiment del grup de dones Bullanga Feminista, el qual s’uneix a altres grups existents al Penedès, com La Ruda o les veteranes dones de La Frontissa. L’actual efervescència d’aquesta lluita no ens ha d’estranyar, doncs estem vivint un moment clau pel que fa a les agressions del sistema patriarcat: contrareforma de l’avortament, augment espectacular d’agressions masclistes i de dones assassinades per homes, precarització de la feina…
I enmig de tot això, ens trobem els homes. Quin paper juguem? Normalment, el d’agressors. Sí, que ningú s’estranye. Els homes som els que exercim la violència en la immensa majoria de casos. Els violadors, els assassins, els maltractadors, els bavosos i, en definitiva, tots els agressors masclistes, són homes. I les dones gairebé sempre es troben en la situació de víctimes, en molts casos de supervivents.
Però… qui paper podem jugar? M’agradaria plantejar per al debat algunes qüestions sobre quines són, en la meua opinió, les contribucions que els homes podem fer a la lluita feminista.
Molts de nosaltres formem part de col·lectius i organitzacions “revolucionàries”, ens considerem “d’esquerres” i volem lluitar per un món “més just”. Per a gairebé tots nosaltres això inclou lluitar per una societat igualitària en qüestions de gènere. Inclús, de forma més explícita, molts de nosaltres tenim el “feminisme” com un dels nostres principals eixos de lluita, al menys en la teoria.
A la pràctica, però, no som gaire coherents. Anem a les manifestacions del 8 de març i del 25 de novembre, posem el símbol feminista als cartells que editem i ens autoanomenem “feministes” sense revisar les nostres pràctiques quotidianes. Per què dic això? Perquè a ningú no se’ns escapa que per a la majoria d’homes militants d’esquerres, les qüestions de gènere estan a un tercer pla, per darrere de la qüestió nacional, de la qüestió social i, si exagerem, inclús del futbol. Pensem que per formar part de l’esquerra deixem de ser uns masclistes de manera automàtica, i no és així.
Potser la primera pregunta que ens podríem fer a nosaltres mateixos és: Què és ser home? Fem l’esforç d’analitzar com està formada la nostra masculinitat. Si som una mica sincers i estem predisposats a l’autocrítica no ens costarà gaire trobar allò que s’ha anomenat el “Model de Masculinitat Hegemònic”, una idea que està fundada sobre el menyspreu i la dominació, en la capacitat d’exercir poder i control, un model que ens atorga privilegis pel simple fet de tenir penis alhora que discrimina a més de la meitat de la població mundial: les dones.
Explicaré això dels privilegis. La nostra classe social, el color de la pell, la nostra religió, l’orientació sexual o les nostres capacitats físiques ens atorguen privilegis; el gènere també. Aquests privilegis tenen uns orígens socials i històrics i normalment han estat implantats amb violència. Amb una violència més o menys explícita o vetllada que alhora també els perpetua. L’exercici d’aquests privilegis no té la necessitat de ser conscient, de fet, gairebé mai no ho és, sinó que s’entén com una conseqüència lògica de la percepció que els homes tenim dels nostre dret a aquests privilegis: El dret a ser servit (a la llar), el dret al plaer sexual (encara que siga unilateral, a la violació o assetjament sexual), el dret a ocupar de manera abusiva l’espai físic (al carrer, al transport públic, a l’assemblea o al sofà de casa), o simplement el dret a tornar sol a casa de nit sense por a que ens assetgen o violen, per citar només alguns exemples.
Per tant, podem dir que cada home portem una motxilla invisible carregada de privilegis que exercim -encara que siga de manera inconscient o involuntària- pel simple fet de ser homes. La traducció directa d’això és que una dona sempre s’haurà d’esforçar el doble a qualsevol àmbit per rebre el mateix reconeixement que rep l’home. Haurà de treballar el doble per obtenir el mateix reconeixement, haurà d’argumentar el doble per a que li facen cas, haurà de cridar el doble per a ser escoltada, haurà de ser el doble d’agressiva per a ser respectada, etc.
M’agradaria també aprofitar aquest article per fer una referència breu però molt important a la manera de transmissió de les pràctiques que perpetuen aquests privilegis. Lògicament, la socialització juga un rol molt important, però sobretot la socialització entre homes a espais definits com a masculins. A més a més, entre els homes existeix un cert corporativisme, un instint de defensa de l’altre davant dels atacs que reben, per exemple, davant d’actituds masclistes. Aquest suport és la base de la impunitat. Massa cops hem vist com agressors masclistes han pogut guanyar espais i reconeixement, inclús per davant de la víctima, gràcies a la complicitat d’altres homes.
Però… Tot això és inevitable? Estic condemnat a ser un porc masclista pel simple fet de tenir penis? Rotundament, no. La nostra identitat masculina està construïda socialment, per tant podem qüestionar-la i rebutjar-la.
Crec que aquesta és la principal urgència i primera contribució que els homes podem fer cap a la lluita feminista: Reconèixer els nostres privilegis i treballar per renunciar-hi. Cal, per tant, una tasca de revisió i autocrítica de les nostres actituds en diferents àmbits: en l’àmbit social, en l’àmbit personal… Aquesta tasca és constant i mai no acaba, es tracta de posar-nos, nosaltres també, les famoses “ulleres liles” de les feministes i analitzar-nos a nosaltres mateixos des del prisma de gènere.
Altre consell per als homes: Posem en pràctica la nostra capacitat d’empatia. Pregunta’t constantment: com es sentiria una dona en la meva situació? Què faria ella? Pensem en les nostres companyes quan actuem. No t’has adonat que a les reunions i assemblees els homes acaparem bona part dels torns de paraula? Intentem posar-nos al seu lloc i potser llavors podrem entendre per què cada cop hi ha menys dones al nostre col·lectiu.
De igual manera, tolerància zero amb el masclisme. Prou corporativisme entre homes, prou suport a agressors masclistes, encara que abans haguéssim estat amics. Prou riure els acudits masclistes i altres formes més “lleugeres” de discriminació. Cal fugir de les formes d’imposició i xantatge del corporativisme masculí i començar a qüestionar-lo per tal d’acabar amb la seva impunitat. Quan un home es rebel·la contra aquest domini i assenyala amb el dit a un masclista, té un poder brutal, sobretot si es fa “entre iguals”.
I encara: Cal un compromís ferm amb la lluita feminista. Si no fos per l’herència del moviment feminista segurament no podríem debatre sobre aquest tema. Reconeixem aquest fet i traslladem-lo als actuals grups de dones, lesbianes, transexuals… Reconeguem la seva diferència i el seu protagonisme a aquesta lluita. Sapiguem restar a un segon plànol quan toca i, per un cop a la vida, deixem que les dones ocupen la primera línia. No ens podem autoanomenar feministes nosaltres mateixos, sinó que han de ser les dones activistes les que ens anomenen així, si ens ho mereixem.
I, per acabar, un consell. En tot aquest procés és normal cometre errades, però el que compta és el que fem després d’equivocar-nos. Ho acceptem i ho corregim, o ho neguem?
Joaquim Ruiz Vázquez. Valencià assentat a la Geltrú. Historiador, arqueòleg, estudiant de turisme i treballador precari. Membre del col·lectiu d’homes “Aliats del feminisme”.
Comentaris