Vídeo i post a partir del col·loqui sobre “Por qué fracasó la democracia en España” amb Emmanuel Rodríguez i David Fernández.Com es promou el canvi polític? Qui es constitueixen com a subjecte polític en el procés de transformació? Amb quins mitjans i quin projecte?
Aquestes van ser les preguntes que van motivar el col·loqui de la setmana passada entorn del nou llibre d’Emmanuel Rodríguez, que va comptar amb la participació de David Fernández, Laia Forné i el propi autor. “Por qué fracasó la democracia en España” és una indagació històrica de rabiosa actualitat perquè ens ajuda a entendre l’agitada època que va cristal·litzar en el Règim del 78, i a veure que els problemes polítics segueixen sent, en essència, els mateixos.
Segons Emmanuel Rodríguez, hi ha dues qüestions que hem d’afrontar i sobre elles va pivotar el debat. En primer lloc, el problema de la representació. Tota mobilització es compon de determinades forces de canvi i de subjectes que tracten de donar-los una direcció. Tirant la mirada enrere, el llibre sosté que el partit en condicions de representar i dirigir el canvi durant la transició (PC, PSUC) va optar per sacrificar el seu aparell de mobilització per jugar-ho tot a les eleccions. Una idea que David Fernández va voler resumir com “el tancament de la Transició per a dalt”, que portaria a la ràpida destrucció del partit, la dissolució d’un contrapoder ciutadà prenyat de potencialitats i l’ascensió del PSOE, un partit sense presència al carrer. Però com va succeir llavors, el gran repte per als actuals projectes de canvi torna a consistir a definir què és el partit, com ha de relacionar-se amb el moviment i com pot portar el moviment més enllà. Pot l’actual esquerra mobilitzada construir un “partit dels moviments”, amb una arquitectura que articuli la relació entre moviment i institució? Com evitar un mer recanvi d’elits al mateix temps que es fomenta la ruptura democràtica?
La segona gran qüestió té a veure amb la relació i composició entre classes socials, o el que abans es coneixia com a “correlació de forces”. Qui són els agents sobre els quals se sustenta la mobilització? Poden grups socials que comparteixen condicions d’experiència divergents compondre’s com a subjectes capaços d’articular-se políticament i de constituir-se com a motor de canvi històric? Les mobilitzacions dels 70 van suposar la cristal·lització de la classe obrera com a subjecte políticament actiu capaç d’abastar un ampli espectre social, desbordant els límits del proletariat urbà per incloure a universitaris i professionals de classe mitjana. El moviment obrer va ser un motor de radicalització democràtica per a altres subjectes, des de dones a ecologistes, passant per presos i marginats. Un projecte polític que va generar òrgans de democràcia social com les assemblees veïnals, capaces de governar i produir territori, i les lluites del qual (pels ambulatoris, per les escoles, i per punts altres serveis) estan en l’embrió de l’Estat del Benestar.
No obstant això, la desarticulació del moviment va donar pas a la idea d’una societat de classes mitjanes, basada en el sorgiment de nous grups professionals vinculats als serveis. Al voltant d’aquesta ficció es va desenvolupar la nova democràcia liberal i un singular Estat del Benestar (sistema dual en l’accés sanitari/educatiu, propietat de l’habitatge com a element central per a la reproducció social) així com un model econòmic fortament basat en l’acumulació immobiliari-financera, capaç de garantir estabilitat política per als interessos oligàrquics. Fins a la crisi de 2007-08. L’esclat de la bombolla va anunciar també la fallida d’un ampli ventall social ja en llarga decadència, sobre el qual es recolzava la ideologia de la societat de classes mitjanes.
Ara bé, davant la caiguda de la ficció de la societat de classes mitjanes, existeixen les condicions subjectives i materials per a la formació d’un veritable subjecte polític, capaç de presentar batalla? Per a Emmanuel Rodríguez, no hi ha dubte que els segments precaritzats de classe mitjana es vénen component com a subjecte polític pràcticament des dels anys 80. No obstant això, el canvi social, la formació de contrapoder, passa per aliances entre aquest “precariat”, un proletariat creixentment fragmentat (etnificat i feminitzat) i la vella classe treballadora de coll blau. Per la seva banda, David Fernández va voler assenyalar que mentre que el primer grup es mobilitza electoralment, el segon i tercer amb prou feines ho fan. De fet, va ser més lluny en afirmar que és fonamental l’articulació sociopolítica, més enllà de la mobilització electoral. És a dir, sense xarxes de solidaritat com el cooperativisme autònom dels anys 1930s, o l’obrerisme i l’associacionisme veïnal dels 1970s, difícilment pot emergir un subjecte polític.
En aquest sentit, cal preguntar-se quin és el paper de les noves formes de solidaritat i sindicalisme social. Poden constituir una base per a aliances interclassistas, i la formació d’un subjecte polític transversal? No ha demostrat la PAH una tremenda capacitat per combinar l’acte-organització entre segments socials molt diversos amb l’objectiu de convertir la màquina de creixement immobiliari-financera en una màquina democràtica que asseguri la reproducció social? En el camí cap a la ruptura democràtica, i en ple procés d’assalt institucional, es fa imperatiu pensar en la representació i en la composició de subjectes polítics partint de les pràctiques autònomes ja existents al territori.
Comentaris