(De)Pressió estètica

Les dones sempre som jutjades per la nostra imatge, sempre. I som jutjades des de totes les perspectives i posicions possibles: Des de la religiositat i des de la laïcitat, des de la dreta i des de l'esquerra, des de la reacció i la revolució. Fem el que fem i ens vestim com ens vestim sempre apareix algú per opinar al respecte i fer-nos saber que (òbviament) no ho estem fent bé... perquè lògicament s'ha d'entendre que la imatge de les dones ha d'encaixar en un cànon determinat sigui l'imposat pel patriarcat-capitalisme o l'imposat per aquells qui diuen voler-nos alliberar del patriarcat-capitalisme.

Si vas maquillada perquè vas maquillada, si no vas maquillada perquè no vas maquillada. 
Si duus faldilla perquè duus faldilla, si no la duus perquè no la duus.
Si la faldilla és massa curta perquè és massa curta, si és massa llarga perquè és massa llarga.
Si duus talons malament, si vas plana malament també.
Si duus vel perquè duus vel, si no el duus perquè no el duus.
Si et depiles perquè et depiles, si no et depiles perquè no et depiles.
Si ets prima deu ser perquè no menges bé.
Si ets grassa deu ser perquè no menges bé.
Si ets atrevida vestint és que vas provocant, si ets discreta vestint és que ets una mojigata.

I així podriem seguir ad eternum enumerant tot allò que les dones fem malament quan ens vestim i quan ens desvestim perquè lògicament o som unes matxorres o som unes estúpides víctimes de la pressió estètica, en cap cas el plantejament pot ser que simplement decidim vestir-nos, calçar-nos o guarnir-nos segons el nostre criteri perquè lògicament les dones és del tot impossible que tinguem criteri propi.

La pressió estètica és una de les formes de control i opressió més eficaces que patim les dones (i sí, cada cop s'està imposant més en la masculinitat però és encara a anys llum de la pressió sobre la feminitat), és una forma subtil i efectiva d'exercir violència de gènere, i és que les imatges estereotipades que contínuament rebem per tots els mitjans fan trontollar la nostra autoestima al llarg de tota la vida posant en risc inclús la nostra salut i benestar, obligant-nos a sotmetre'ns a tràngols durs com operacions quirúrgiques per tal d'aconseguir un ideal de bellesa poc o gens realista i visquent en una eterna sensació d'insatisfacció amb el nostre cos i la nostra imatge.

Tanmateix, però, la pressió estètica és també qualsevol tipus d'imposició sobre la imatge d'una dona que no compleix les expectatives que altres han imposat sobre ella. Les crítiques siguin en el sentit que siguin (massa canosa, massa tenyida) generen pressió i violenten a la dona que les rep a l'hora que coarten la seva llibertat per decidir què, com i perquè vestir-se, calçar-se, pentinar-se, etc. d'una manera determinada o d'una altra.

Les crítiques a la pressió estètica que patim les dones estan carregades d'hipocresies i dobles morals ja sigui perquè no contemplen el fet que les dones som subjectes amb capacitat de discernir i decidir sobre els nostres cossos i, per tant, ens infantilitzen considerant que si duem talons és perquè no som unes dones emancipades, alliberades o no som "prou feministes". O bé, també, perquè són crítiques simplement tramposes especialment quan venen des d'homes suposadament revolucionaris i autoconsiderats feministes.

Criticar els elements estereotípics de feminitat tradicional, els elements considerats propis de la pressió estètica sense qüestionar la pròpia masculinitat és fer trampes. La roba té gènere, per bé i per mal, sí, però tota la roba té gènere: també la VOSTRA roba, homes. I pocs homes deconstrueixen el gènere de la seva roba malgrat que exigeixin a les dones la deconstrucció de la vestimenta tradicionalment femenina. 

I no s'hi val a ser crítics, salvatgement crítics, amb la imatge de les dones que, ja sigui perquè hi han sucumbit o perquè ho han decidit, incorporen en la seva imatge elements propis de la feminitat tradicional sense, a l'hora, ser crítics amb la masculinitat tradicional per molt pseudo-subversiva que aquesta vulgui fer creure'ns que és.

Perquè és criticable, amb els arguments en contra de la pressió estètica i des d'una òptica revolucionària, que una dona es pinti els llavis i en canvi no es qüestiona ni critica l'estètica de tio dur, de mascle "rabolucionari"? Potser és perquè allò tradicionalment femení (de la feminitat patriarcal) és més menyspreable que allò masculí (de la masculinitat patriarcal)?

La misogínia que s'amaga darrera certs arguments en contra de la pressió estètica, més que intentar assenyalar què és allò que fa trontollar l'autoestima de les dones, criminalitza les nostres decisions sense plantejar-se que potser és més saludable posar-se un clavell al cap que anar amb cara de militar sense exèrcit per la vida. 

I no s'hi val tampoc a ser crítics, salvatgement crítics, amb les dones que, sigui pel motiu que sigui, decideixen fer una dieta i, d'altra banda, tenir actituds gordofòbiques i no revisar vers quin perfil de dona se sent atracció i sobretot perquè se sent atracció cap a determinat perfil de dones.

I encara menys s'hi val a ser crítics, salvatgement crítics (i també crítiques), amb les dones que, sigui pel motiu que sigui, augmenten quirúrgicament els seus pits i encara menys s'hi val ser-ne crítiques i pontificar des d'una talla 95 sense intentar fer un exercici d'empatia. O tampoc s'hi val a criticar una dona acomplexada per ser grassa des d'una talla 38 sense parar-se a analitzar el perquè d'aquests complexes o el perquè de voler augmentar el pit.

Criminalitzar les dones que s'operen, que se sotmeten a dietes, que tenen complexes i inseguretats és posar sal a la ferida que pràcticament totes les dones tenim oberta en la nostra autoestima, és fer-nos sentir culpables d'algun crim mentre a l'hora implícitament se'ns està demanant que cometem aquest crim. 

I d'igual manera, és profundament estúpid, fer sentir culpable a una dona per usar la talla 34 sense plantejar-se que potser aquesta dona no és víctima de cap mena de "pressió estètica" ni pateix cap mala nutrició si no que simplement es tracta d'una dona petita.

La crítica a la pressió estètica, o a les diferents formes de pressió estètica, ha de passar, en primer lloc, per exigir respecte a la diversitat de cossos i formes de cossos i, en segon lloc (però en el mateix grau d'importància), pel respecte a l'alteritat i a la capacitat de decisió de les dones per sobre de qualsevol imposició o convencionalisme vingui del màrqueting salvatge de la indústria de la moda o vingui dels companys d'assemblea que no qüestionen la seva masculinitat però sí la nostra feminitat.

I és clar que és necessari que ens conscienciem de com estem condicionades amb la nostra vestimenta i que ens conscienciem del mal físic i psicològic que ens genera l'estètica impossible imposada a cop de Photoshop. I és molt necessari empoderar-nos per poder ser crítiques amb tots aquests elements que configuren la feminitat tradicional, i deconstruïr-los per construir-nos a nosaltres mateixes més lliures... però sense hipocresies.

La realitat és sempre més complexa que la teoria i la realitat és que una mateixa dona ha de tenir la llibertat de poder decidir quan com i de quina manera vol vestir-se i posar-se talons i maquillatge o vambes i roba reciclada quan, simplement, li surti dexot.

Perquè qualsevol imatge pot ser subversiva, creativa o projectar una faceta de la nostra personalitat. Perquè la personalitat mai respon a la simple descripció de "víctima de la pressió estètica" o "matxorra" si no que és complexa i polièdrica i un dia voldràs vestir-te com una Drag Queen i un altre dia circular pel món com si fossis un monjo franciscà i ni una cosa et fa ser menys feminista ni l'altra menys dona per més que des de la "revolució masculinitzada" o des de la reacció ens ho vulguin fer creure.


"No m'avergonyeix vestir com una dona perquè no crec que sigui vergonyant ser una dona" (Iggy Pop)

Comentaris

Etiquetes

antifa antiglobalització apoteosi nècia assemblea Associació autogestió avaluació Badia barri Ca n'Oriac capacitats diferents Centres socials ciberanimació ciutat ciutats en transició col·lapse competència ecosocial comunal comunicació comunicació 2.0 comunitat Consell Escolar consum responsable Cooperativisme creació cultural crisi Cultura de carrer cultura democràtica cultura lliure cultura organitzativa cures decreixement democràcia democràcia cultural desenvolupament comunitari desigualtat desobediència diversitat funcional Documental ecofeminisme educació integral educació no formal educació popular edupunk empatia radical Empoderament equipaments socioculturals escoles feministes espai públic esport estat del benestar ètica hacker feminisme fp gènere gestió ciutadana gestió cultural gestió de conflictes globalització graffiti grup d'acció grups de consum horitzontalitat inèdit viable innovació democràtica intel·ligència col·lectiva interelacions Intervenció social lalluitaeduca libros lideratge llenguatge inclusiu lleure educatiu lleure sociocultural llibres lluita de classes masculinitats mediació comunitària Micromasclismes microvídeo mobilitzacions municipalisme okupa organització PAH participació pedagogía crítica pedagogia llibertària pedagogías invisibles perspectiva de gènere planificació poder poesia política projecte professional quadern de bitàcola reclaim the streets refugiades repressió sabadell servei públic sindicalisme Sobirania alimentària Sociologia solarpunk sostenibilitat suport mutu teatre de l'oprimit terapia antishock transformació treball per projectes violència masclista
Mostra'n més