L’educador, al servei de quin discurs?

Richi Giménez Martret | Social.cat. En aquests temps de mercantilització global en què tota la realitat es presenta com a plenament capitalista, és una tasca difícil mantenir un pensament crític i, més encara, plantejar una educació amb vocació radicalment transformadora, però no per això cal deixar d'intentar-ho.




Si entenem l'educació, en el seu sentit més ampli, com un procés per mitjà del qual es produeix la socialització primària, la posada en circulació de valors socials, ètics i morals, resulta llavors evident que l'educació és fonamentalment una eina de reproducció social de l'ordre establert i és, per tant, un instrument de dominació. Potser hauríem de preguntar-nos, si l'ensenyament de competències i la formació tècnica inherents a l'actual sistema educatiu, no són sinó formes de preparar futurs ciutadans, dòcils i submisos per a aquesta societat, per a la perpetuació d'un sistema econòmic i d'un pensament formal, acrític i unidimensional.

Si és així, parlem doncs d'una educació plenament ideològica, encara que estigui camuflada de neutralitat. És, en essència, una educació reformadora però no transformadora i, en conseqüència, l'educador es troba en la disjuntiva de ser, o no, un agent al servei d'aquest procés de reproducció del discurs dominant.

En aquests temps en què es potencia l'individualisme més ferotge, es donen les condicions perquè tota forma d'oposició es mantingui en l'aïllament, el qual serveix de base al control i permet que el sistema capitalista "administri" i desactivi tota oposició que apunti a l'arrel del problema.

Com assenyala Marcuse a El hombre unidimensional, tot alliberament depèn d'un procés de presa de consciència del mateix esclavatge, i aquest procés es veu llastrat pel predomini de necessitats i satisfaccions. Això ha fet que els controls socials hagin estat assumits fins al grau que afecten les arrels mateixes de la protesta individual. En aquesta necessària presa de consciència pot tenir (i hauria de tenir-lo) un paper fonamental l'educació per tal de possibilitar un pensament crític traduïble en una acció social transformadora.

Des d'aquest supòsit caldria apostar per elaborar propostes educatives que contemplin (i estimulin) la crítica profunda a les estructures de la societat, la presa de consciència subjectiva del lloc que ocupem en la reproducció de rols i valors. Assumir un posicionament personal (i també professional) que posi en qüestió la irracionalitat de la realitat que se'ns imposa com a única possible. Caldrà elaborar i compartir un pensament que sigui capaç de problematitzar tots els aspectes, tant del context educatiu com de la realitat social en què aquest s'insereix i de mostrar la tensió entre aparença i realitat o, el que és el mateix, entre realitat aparent i realitat oculta (real).

Es fa necessari doncs, establir ponts entre el pensament crític i l'educació que permetin plantejar estratègies alternatives que cerquin una relació entre pensament i acció. Potenciar aquesta vinculació entre educació i societat ens pot permetre mostrar que no hi ha un dins i un fora, sinó que tot forma part de la mateixa estructura de dominació. Per tant, s'obren nous camins per a entreveure possibles formes de canvi que, des del fet personal, incideixin en el que és social. Una educació per al pensament crític que polititzi al subjecte de l'educació, que possibiliti l'emergència d'un nou subjecte històric amb capacitat política de transformació social.

En aquests temps de mercantilització global en què tota la realitat es presenta com a plenament capitalista, és una tasca difícil mantenir un pensament crític i, més encara, plantejar una educació amb vocació radicalment transformadora, però no per això cal deixar d'intentar-ho.

Comentaris